Seguir o no seguir Part 1 - Els plans de personal Part 2
SCT, les sigles per les quals tothom coneixia l'antiga Serveis de Comunicació i Telefonia, era la principal companyia de serveis telefònics del país. Immersa en una espiral gairebé inacabable de compres, fusions i remodelacions, SCT estava vivint una convulsió interna que afectava de ple al personal més veterà. Ras i curt, la companyia intentava prejubilar, sense contemplacions, a tothom que passés dels 55 anys, amb l'única excepció del nucli directiu, un veritable numerus clausus de 15 persones, l'intocable "sancta sanctorum" de SCT.

El Xavier era un candidat objectiu a ser un dels afectats pels canvis. Amb el pretext d'adaptar-se a la nova conjuntura de mercat, els de Recursos Humans, uns experts depredadors quan calia posar-s'hi, contactaven amb les seves preses amb cants de sirena empresarials, utilitzant expressions tan ambigües com "nous temps", "objectius ambiciosos" o "posicionament de futur". Al Xavier, després de més de 35 anys de servei, no li passava per alt que la pretensió de la Direcció era enviar cap a casa com més empleats millor. La maquinària de convenciment posada en marxa per Recursos Humans no s'aturava davant de cap consideració personal. Tant s'hi val que el subjecte del seu interès fos l'ordenança, l'encarregat del magatzem o el cap de compres. En nom de l'eficiència, el valor per a l'empresa i l'agraïment pels serveis prestats, la desfilada del personal granadet de SCT cap als seus domicilis era un fet incontrovertible. Ell, però, se'n considerava al marge.