Who am I to disagree?
La Laia va decidir fer el ronso una mica escoltant la mítica cançó d’Eurythmics. L’impuls que sentia cada dia per llevar-se i agafar la bici tenia avui menys força.
Feia ja tres dies que no sabia res del Ferran.
Havien quedat que res de whatsapps, ni trucades, però era ben estrany que hagués desaparegut sense dir res.
Va tancar l’alarma, i va decidir llevar-se.
Si el trobava bé, i si no, doncs també.
Sabia que ell, al final, tenia la seva família, el seu entorn.
La Laia, des de que va deixar al Xavi, havia aconseguit retrobar el sentit a la seva vida. Més equilibri a la feina, més salut amb les sortides amb bici, més temps per ella i pel que realment li agradava. I el Ferran va acabar de donar-li aquella energia extra. Gairebé xoquen un dia amb les bicis, i van connectar immediatament. Al principi més ocasionalment, i després, gairebé sempre, hi havia un epíleg a l’esport, que va anar augmentant de temperatura.
Ja a sobre la bici, semblava que avui, de nou, el Ferran no vindria.
De cop, un brunzit la va sorprendre al seu canell.
La CAT-i li deia que tot i que no tenia símptomes, hi havia moltes possibilitats de que fos un cas positiu de Covid-19.
Ella no donava crèdit. Aquest aparell, què ha de saber, va pensar...
- Laia, tenim dos casos confirmats dels que ets un punt d’enllaç amb una probabilitat molt alta. Sabem que creus que no és possible. És normal, sense símptomes, sense avís previ. Però només et volem demanar un vot de confiança, i també de solidaritat. Posa’t la mascareta de manera immediata. No entris en contacte amb ningú.
Si ens ho permets vindrem a casa teva a les 8:30h.
Eren les 8:10. Temps just d’arribar a casa, i fer-se una dutxa ràpida.
A les 8:28, encara amb la tovallola a la ma, va sentir el timbre del portal.
- Bon dia. Sóc la Mònica, del Sistema de Salut. M’obres?