Imatge de rawpixel.com a Freepik
You can call me queen bee
And baby, I'll rule (I'll rule, I'll rule, I'll rule)
Feia temps que esquivava les preguntes dels mitjans i dels mateixos col·laboradors, però l'hora s'acostava i no podia allargar massa més el moment de fer pública la decisió sobre la seva successió.
Probablement tothom esperava d'ell que ho deixés tot lligat i ben lligat, però la incertesa sempre afecta d'alguna manera als mercats, i a més la seva salut demanava de feia temps un descans.
Per suposat que ell tenia un pla, i feia mesos que ho preparava tot. Mai li havia generat massa confiança la tecnologia. Ell era d'una altra època, i potser per la seva formació d'enginyer industrial es fiava més dels materials i d'un bon disseny, que de la computació. Però ara deixaria el seu llegat en mans d'una tecnologia. Si més no, una part.
Havia passat les transcripcions i les seves notes personals a la seva flamant presència. Havia volgut que fos una dona. Feia temps que havia vist que era cabdal incorporar una mirada diferent als seus consells d'administració i comissions directives, i havia incorporat dones més enllà de les quotes que fixaven alguns països.
La Barbra era una unitat "Presence" d'última generació. Havia interioritzat cada línia de la documentació, i comentat amb el seu mentor el perquè de cadascuna de les decisions. Portaven setmanes entrenant casos imaginaris, i el mateix directiu es sorprenia del nivell de sincronisme que la Barbra mostrava amb les decisions que ell hauria pres. També formava part del dia a dia, polint els petits detalls, com les trucades que calia fer, les invitacions a enviar, les lectures que era precís analitzar…
Era doncs el moment de preparar el traspàs. Necessitava que la Barbra prengués vida.
No era suficient una veu. Necessitava un vot als consells.
Era l'obra de tota una vida. Massa poder, massa risc de deixar-se portar o influir per tercers.
El llegat havia de mantenir-se.
Va pensar en posar persones que actuessin com testaferros, guiats per la Barbra, però era massa arriscat. Masses anys acumulant decepcions de les persones a les que havia fet confiança. Una màquina no es sortiria del guió.
Va haver de canviar els estatuts per permetre que una intel·ligència artificial dirigís el consell d'administració. Com sempre, la regulació arribava tard a l'avanç de la tecnologia. La Barbra seria un vot més, amb els privilegis de la presidència, i qui signaria seria el secretari del consell, en nom de tots.
Sabia, però, que el seu consell veuria que la Barbra era el punt de referència que ell havia estat sempre.
Estava segur de la seva capacitat de negociar, així com de la seva habilitat per escoltar i incorporar també els criteris i les opinions d'altres. Com ell havia fet sempre… bé, sempre que ho havia considerat oportú.
També tenia l'encàrrec de preparar el llegat pel futur. Sabia que després de les unitats "Presence" vindrien unes altres solucions.
Però podia estar tranquil. El llegat estava en bones mans.
La Barbra se n'ocuparia de tot.
Mentre movia l'aigua al seu voltant amb cada braçada, l'aire que anava expirant generava bombolles a la superfície de la piscina, i els pensaments s'anaven ordenant al seu cervell.
Li agradava l'automatisme que generava el ritme constant de la natació, i l'espai que li donava per acabar de prendre algunes decisions que sabia que eren delicades.
Va fer una ràpida mirada al rellotge mentre agafava impuls a la paret, on va veure que li faltaven uns últims 50 metres per completar el quilòmetre i mig previst.
Imatge de Freepik
Tot i les restriccions per la sequera, va allargar-se un minut més a la dutxa calenta, un cop ja al vestidor.
Ja tenia clar que havia de ser dura amb la decisió sobre la unitat Presence anomenada Barbra, referència PR9F43/Z6/TMF, i els poders que s'havien generat a favor d'ella.
Clarament estava assumint conductes humanes, i era un precedent que posava en risc la direcció humana de les empreses. Progressivament algunes companyies s'havien convertit en autèntiques brúixoles en la evolució social i del progrés. Es podia deixar aquest poder en mans de les intel·ligències artificials, per molt entrenades que estesin? No seria el següent pas el govern dels estats? No seria una progressiva substitució dels humans en la presa de les decisions que afectaven a tota la humanitat?
Un humà podia equivocar-se, ser corrupte, generar maldat… però les màquines podrien convertir aquests comportaments en eterns, en invulnerables. Com societat tenim mecanismes, potser imperfectes, per rellevar persones de les companyies, o dels estats. Qui podria fer el mateix amb una màquina que estava entrenada per perpetuar-se?
Va assecar-se una última gota que lliscava des dels seus cabells i va mirar-se al mirall per agafar l'energia necessària.
Estava a punt de fer una resolució contrària al directiu que més milers de dòlars havia dedicat a la creació de Human Behavior, la seva empresa, que havia de custodiar les fronteres que podia assumir la robòtica i la intel·ligència artificial.
Creia que era el que havia de fer. Per sort tenia un criteri propi, humà, per diferenciar els punts de no retorn.
Va dictar una resolució contrària a que qualsevol intel·ligència pogués assumir sense un intermediari humà, poders humans, dins de les empreses, estats, o en les decisions personals. Serien doncs les pròpies màquines les que evitarien assumir aquests papers, ja que aniria contra la seva programació essencial.
Érem imperfectes, però calia que seguís essent el nostre mon, casa nostra.
Esperava rebre alguna trucada d'algun comandament, alguna pressió sobre la seva decisió, però no va arribar.
La Júlia no sabia que altres persones distribuïdes pel planeta, cadascuna amb el seu protocol de cerca de la serenitat, que a ella li havia donat la piscina, havien decidit majoritàriament en la seva mateixa línia.
Una línia vermella.