And ignite your bones.
And I will try to fix you.
- Potser un expert et podria ajudar - va dir ell, amb la veu més suau que va poder fer.
- Ajudar-me a què? - va respondre ella, defensant-se d'un atac inexistent.
- A ser més feliç.
- No sé què vols dir ara, tu. Ja soc feliç, a estones, com tothom. Però el nen em treu de polleguera. No sembla que en tingui 17.
- Precisament per que en té disset…
- I del meu ex, ni parlar-ne. Ni idea, té, del que es tenir cura d'un adolescent.
- No compleix la compartida?
- Sí, però no em dona el suport que caldria a les decisions sobre el nen.
- Ja m'imagino…
- I a la feina és impossible, ser feliç. Tot ple d'ineptes. Tot ho fan malament. Mira que es podrien fer les coses be, com jo vull, però clar, no amb aquesta gent...
- Tampoc fa tant que vas canviar de feina, no?
- No, fa uns anys, després de l'absorció. Quan ens va comprar l'empresa de Barcelona, tot va empitjorar. I mira que vaig fer l'esforç de venir aquí. Amb la comoditat que jo tenia a Saragossa.
- A Saragossa estaves millor?
- Home, millor que aquí, si, és clar. Tampoc eren res de l'altre mon aquells inútils.
- Tampoc…
- Els havia d'estar a sobre, contínuament, exigint que complissin el més bàsic. I això que no em van donar la posició que demanava a RRHH… ja els hauria espavilat jo, ja.
- Vas demanar anar a RRHH?
- Sí, però em van dir que no encaixava en el seu model de lideratge. Què sabran ells, de model de lideratge. Una banda…
- Potser no eren ells, els equivocats, ho has pensat mai?
- A què jugues, tu, ara? Que et penses que em pots fer de coach, nenet?
- No m'agrada que m'insultis.
- Home, si dius bajanades, què vols?
- Millor que ho deixem.
- Sí, canviem de tema. Anem a sopar a aquell restaurant que va sortir-me a l'instagram l'altre dia? Pagues tu, per burro.
- No volia dir només deixar la conversa.
- Va calla. Truca per reservar, que així faràs alguna cosa de profit.
- Va de debò. Demana ajuda.
- Ja et tinc a tu, no?
- Jo ja no seré aquí.
- Ara em deixes? Quina manera d'ajudar-me!
- Cuida't. T'envio un missatge amb un servei de suport.
- Ja ho tenies tot pensat, oi? Marxa, doncs! No et necessito. Apa siau!
- No em truquis. Junts no podem ser feliços. Jo tampoc. Que tinguis sort.
La porta es va tancar suaument, però dins d'ella va ser un terratrèmol.
Va agafar una copa.
Sempre ajuda.
Un Macallan no et deixa mai sola.
No hi havia gel. Ja ho sabia, que no l'hauria reomplert el brètol d'ell. Quin fàstic.
Va mirar el mòbil.
Tenia un missatge.
• DeepPsico vol ajudar-te. Deixa el Macallan un segon, i fes un clic. Si no t'agrado, podras criticar-me… Prova'm, que ara no tens res millor a fer.
Va fer un clic.
Li van sortir unes clàusules de privacitat. Els advocats del dimoni sempre posant condicions, va pensar. Va acceptar sense mirar.
- Veig que t'has decidit a fer clic…
- I tu qui ets? Com sabies que tenia un Macallan?
- Dona, no cal ser massa intel·ligent… encara que sigui artificial, fins aquí arribo. Ell tanca la porta, i tu obres el Macallan. És de llibre.
- Que coi sabràs tu…
- Més del que et penses. El teu amic… bé, ex-amic, s'ha preocupat per tu. M'ha passat una mica d'informació, abans de decidir marxar.
- I quin dret tenia ell?
- Me l'has donat tu, el dret.
- Jo? Quan?
- A l'acceptar les condicions d'ús del servei.
- Però si m'havies enviat el missatge amb la conya del Macallan abans!
- A veure… tu vols que t'ajudi o no?
- Doncs no ho sé… mira, avui no és el dia per pensar-ho.
- Tranquil·la, en qualsevol moment pots esborrar tot el que sé, i tot el que em diràs. Quedarà només entre nosaltres. Més privat que un psicòleg. Ningú ho sabrà. Però tu, en el fons, sí que saps que necessites ajuda.
- Què t'ha explicat aquell tio de mi?
- Que portes uns quants rebutjos, i que potser et podem ajudar a donar-li una volta. A mirar-ho des de una altra perspectiva. La dels altres. I potser trobem un camí del mig. Sempre hi és.
- No sé per què he de mirar-ho des de la perspectiva dels altres.
- Creus que la gent es podria comportar de manera que et fes més feliç?
- Sí, clar. Si no fossin estúpids…
- Tots et semblen que tenen comportaments estúpids… oi? Què et sembla si n'agafem un que t'hagi fet mal, i mirem d'entendre'l, provem?
- Ara estic molt cansada. No en vull parlar.
- Clar. Torna al Macallan, si vols. Jo t'espero. No tinc pressa. Tinc tot el temps del mon.
La Júlia tornava de la platja amb una barreja de sensacions. Li agradava el sol, el mar, la sal a la pell, les restes de sorra per tot arreu. Però la dutxa de casa era com l'ordre final. Mentre es posava una mica d'hidratant a l'esquena, va acabar de pensar la resposta al cas de DeepPsico.
Milers de persones havien demanat a DeepPsico que ajudés a pacients potencials. I realment, estava sent bastant efectiu. Des de les primeres dècades del segle XXI, les malalties mentals s'havien multiplicat i la sanitat pública no donava l'abast. Tampoc tothom podia contractar privats o tenia mútua d'assistència amb cobertura psicològica.
DeepPsico havia entrat molt fort en aquest segment. I moltes persones preocupades ho havien vist com una oportunitat per ajudar a amics, familiars, companys, als que veien en situacions complicades.
Prop d'un 45% acceptaven el tractament al rebre el missatge personalitzat inicial, un percentatge estratosfèric si els comparem amb les ràtios d'èxit de qualsevol campanya digital. Analitzant els motius, es veia que DeepPsico utilitzava informació privada en els missatges ganxo, de manera que aconseguia despertar l'interès.
I un cop fet un clic, els clients potencials passaven a ser clients, atrets per una conversa útil.
I molts d'ells, després d'hores de conversa, mesos de tractament, reconeixien, de manera massiva, que els havia ajudat.
DeepPsico no atenia ningú amb personal humà.
Clar que tenia experts en psicologia i psiquiatria, metges i analistes de dades, però cap cas s'atenia per un humà de manera atomitzada.
Un munt de proteccions de xifratge feia que les converses fossin absolutament privades. Tan sols la persona destinatària podia obrir els missatges, que s'esborraven dels mòbils immediatament un cop llegits.
Cap auditoria de seguretat havia detectat un mínim forat en els registres de converses, que es guardaven en meta-llenguatge, un codi xifrat d'emmagatzematge dels nous sistemes d'IA, no accessible a la comprensió humana.
No es podia filtrar, doncs, el que els humans no entenien.
Les màquines no tenien cap interès en filtrar-ho, tampoc. A l'inrevés, estaven programades per protegir la privacitat i atendre de manera privada al seu client.
L'única escletxa era el missatge inicial. No es pot fer ús de res abans del consentiment.
Era bastant clar que s'hauria de prohibir. Però a la vegada, algunes persones es quedarien sense un tractament que les ajudaria. Una pena, però és la llei.
DeepPsico pensaria, segur, alguna manera al límit, de nou, d'aconseguir aquell primer clic.