Imatge de chandlervid85 a Freepik
No sabia com, però notava que aviat arribaria el moment.
I any darrera any, les pors creixien.
Feia uns anys, tot era fàcil, i es sentia amb la impunitat que dona la joventut i la ingenuïtat de la manca d'experiència.
Tot acabava fluint i sent un èxit, i ell se sentia una part més, i a la vegada un component essencial.
I això li donava serenor i felicitat.
Però cada any els dubtes prenien més força.
Es preguntava si continuaria sent rellevant, ara que ja era gran, i que l'entorn havia anat avançant a un ritme vertiginós.
- Et veig seriós… què et passa?
Una veu propera va sonar a la foscor, i va obrir una escletxa d'esperança.
No estava sol, i això ja era un salt quàntic.
- Res… Bé… pensava, que ja s'acosta.
- I doncs? No et fa il·lusió?
- Sí, bé, clar…
- Mmmm… va, que et què passa?
- Doncs que no sé si anirà bé. Em faig gran, i tot va canviant… i potser ara ja no toca, saps, potser ja no tenim espai.
- Què dius, home? Clar que tenim espai! Què et fa pensar que no?
- Dona, jo veig que cada any les coses han canviat més i més… I si ja no ens necessiten? I si amb alguns ja fan, i passem a l'ostracisme de l'oblit?
- Quina ximpleria… Deixa't contagiar una mica d'esperit positiu, home! Clar que les coses canvien, però què et fa pensar que en aquest nou mon, precisament, no tens més a dir que mai? Potser és ara, que la tecnologia ho envaeix tot, que una mirada serena, clàssica si vols, sigui el contrast necessari.
No va haver-hi temps per més, ja que, efectivament, el moment havia arribat.
El soroll de les claus obrint la porta del traster, i aquest cop, de seguida, la tremolor provocada per uns braços que els movien amb energia.
Eren dins una capsa gran, on unes boniques lletres amb retolador invocaven "Nadal".
Compartien foscor durant tot l'any amb garlandes, llums apagats, i penjolls per l'arbre.
També era allà un gran tió, esperant les mandarines de cada any, per petar-ho la nit de Nadal.
I dins d'una petita capsa de cartró vell, allà eren ells.
Una vintena de figuretes que de mica en mica havien construït un equip invencible.
Durant anys, al mercat d'hivern de Santa Llúcia, s'hi havia anat a buscar un reforç.
Els més antics eren els del Naixement, és clar.
Els Reis, els patges van venir després.
El caganer, de seguida, ja se sap, els catalans som així…
La cova, l'àngel, el riu, el pou, van anar formant el paisatge complet.
Ells van venir plegats, i sempre hi havien tingut un lloc.
Ell, amb la ovella a sobre, caminant decidit.
Ella, neteja que netejaràs, agenollada al costat del riu, deixant la roba immaculada.
Van esperar, impacients, el seu moment, i van respirar alleugerits quan una ma tendra els va col·locar sobre la plataforma que donava forma al pessebre.
Ja hi eren, i tornaven a formar part.
Aquest any van recuperar un vell amic, pescador, que per accident va quedar darrera del moble des de qui sap quan, i els va explicar mil històries.
I ara una gateta entremaliada els tornava a tirar terra constantment. Ara que no eren els nens al jugar, ni la gossa, era la gateta.
Part del destí de ser una figura del pessebre.
Però, sovint, per sort, hi havia una mirada pendent a prop, que et tornava a posar a lloc, i reprenia a la gata per la desfeta…
I tot era igual, i tot era diferent.
Potser ara es veien més arbres per la finestra.
Potser l'espelma feia més olor.
Potser la música sonava més neta.
Potser la llum era més càlida.
Al voltant, els de sempre, i els que s'hi ha afegit.
També els que ens han deixat i encara hi son, ara més que mai, que és Nadal.