Imatge de rawpixel.com a Freepik
Innovar, a qui beneficia? Els entorns actuals de restricció de recursos condicionen el suport públic i privat que recolzaven el sistema d’innovació, que es veia com un mecanisme en el que calia invertir per obtenir un rendiment futur. És per això que ara té molt sentit parlar d’ecosistemes d’innovació, entesos com equilibris gairebé màgics, sostenibles en el temps, que fan que la convivència resulti per a tots els agents innovadors prou profitosa, sense haver de mantenir-los de manera artificial (injectant fons). Els beneficis esperats són diferents per cada agent (empreses, universitats, administracions...) i de fet han de convertir-se en complementaris per construir un ecosistema.
Tots els agents estan formats de persones, i els beneficis de participar en processos de generació d’innovació per elles és sovint prou estimulant tant intel·lectualment com emocional, com per garantir-ne la dedicació i l’actitud positiva si els agents als que “pertanyen” els ho demanen.
Aquestes persones necessiten estímuls i reptes on centrar-se, coneixement de l’estat de l’art i del mercat, i mitjans per definir, provar i construir solucions d'èxit.
Tot i ser una equació complexa, no sembla pas irresoluble, ja que podem trobar fonts per cada necessitat (les universitats tenen recursos i ciència, les empreses tenen reptes i volen solucions...), i convenientment alineats tots guanyen.
El mecanisme bàsic per a resoldre la fórmula és que la informació flueixi entre els agents de l’ecosistema, i és probable que internet ens faci la feina. Avui els necessitats i els oferents troben a la xarxa la connexió màgica.
L’ecosistema d’innovació necessita construir models de cooperació més enllà de la competició, i cerca més la supervivència a llarg termini que esgotar els recursos en poc temps (bombolles).
Potser la pregunta és a qui beneficien, doncs, les bombolles.
PS: Cui prodest, també utilitzada com Cui bono (en català «qui se'n beneficia?»), és una locució llatina que fa referència quant d'aclaridor pot resultar en molts casos, a l'hora de determinar l'autor d'un acte, que roman desconegut, el fet de preguntar-se qui es beneficiaria dels seus resultats. (Wikipèdia)