Imatge de creativeart a Freepik
En els meus primers projectes a Internet, cap el 97, un dels vessants que buscaven les empreses era la “presència” a la xarxa, que es traduïa, bàsicament, en tenir una web.
Ara en canvi, els diferents mecanismes de presència s'han multiplicat i per tant han fet més complexa l'estratègia a seguir.
La interacció amb els clients es resolia amb un formulari per enviar suggeriments, o una adreça de correu electrònic a la que dirigir-se. Ara un client pot triar molts altres mecanismes per fer saber la seva opinió sobre els teus productes o serveis, molts d'ells fora de la teva web, i fins i tot sense que en siguis conscient.
De fet, ja ens passa a nivell personal, que tenim dificultats per decidir quina part de nosaltres mateixos fem pública per Internet, i quina no, i a través de quines eines la divulguem. Per exemple, jo mateix he fet algunes tries:
Fan les empreses aquestes reflexions?
Han canviat realment la seva manera de relacionar-se amb la xarxa?
Necessiten fer-ho?
Ens trobem encara en una fase inicial de la explosió del navegant que passa de ser consumidor a consumidor-generador. Si pensem en els nostres amics, encara pocs tenen les seves webs o blogs, o han complementat algun article a la Wikipedia. Potser alguns més mantenen uns nous tipus de diàlegs amb les seves amistats a través del FaceBook i del Twitter, però difícilment serà una moda passatgera.
Per això és una reflexió que val la pena fer-se també en clau empresarial. Quina presència ha de tenir l'empresa com a tal a la web 2.0?
Potser la opinió de l'Enrique Dans al respecte us pot convèncer una mica més.
Ara en canvi, els diferents mecanismes de presència s'han multiplicat i per tant han fet més complexa l'estratègia a seguir.
La interacció amb els clients es resolia amb un formulari per enviar suggeriments, o una adreça de correu electrònic a la que dirigir-se. Ara un client pot triar molts altres mecanismes per fer saber la seva opinió sobre els teus productes o serveis, molts d'ells fora de la teva web, i fins i tot sense que en siguis conscient.
De fet, ja ens passa a nivell personal, que tenim dificultats per decidir quina part de nosaltres mateixos fem pública per Internet, i quina no, i a través de quines eines la divulguem. Per exemple, jo mateix he fet algunes tries:
- Prefereixo ser-hi que no ser-hi. Cada vegada m'imagino menys un món sense xarxes socials, que de fet són les carteres de contactes de tota la vida, però potser un pèl més sofisticades.
- Només publico el vessant professional. Els meus amics ja coneixen la resta sense que ho expliqui per Internet, i tampoc veig cap avantatge en fer-ho públic. En canvi, tenir una xarxa social professional relativament cuidada serà una més de les competències a valorar al triar un perfil per un lloc de treball.
- Trio una xarxa social i la mantinc. És absurd gastar-se en totes les escapades...
- Les personals les tinc de manera testimonial. Si em busquen, que em trobin, però no hi trobaran més detalls dels que ja saben...
Fan les empreses aquestes reflexions?
Han canviat realment la seva manera de relacionar-se amb la xarxa?
Necessiten fer-ho?
Ens trobem encara en una fase inicial de la explosió del navegant que passa de ser consumidor a consumidor-generador. Si pensem en els nostres amics, encara pocs tenen les seves webs o blogs, o han complementat algun article a la Wikipedia. Potser alguns més mantenen uns nous tipus de diàlegs amb les seves amistats a través del FaceBook i del Twitter, però difícilment serà una moda passatgera.
Per això és una reflexió que val la pena fer-se també en clau empresarial. Quina presència ha de tenir l'empresa com a tal a la web 2.0?
Potser la opinió de l'Enrique Dans al respecte us pot convèncer una mica més.