Uns centenars de persones van tenir el dissabte 10 de gener la oportunitat de que un geni ens presentés la seva darrera creació.
En l'incomparable prisma de fusta de la Sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona, Albert Guinovart presentava "El lament de la terra". Més enllà del magnífic concert, completat per unes variacions per a violoncel de Txaikovski interpretades pel virtuós Adolfo Gutiérrez Arenas, i per una genial interpretació de Sheherazade per tota la OBC dirigida per Roberto Minczuk, ens va cridar la atenció la entranyable cordialitat amb la que el mestre Guinovart ens va descriure la seva nova obra, i com ens avançava uns compassos amb el piano.
Davant de la impossibilitat de comprendre la complexitat de compondre una peça per orquestra pels neòfits, només ens queda la capacitat d'emocionar-nos.
Estem acostumats a crear déus, que sovint assumeixen la seva nova condició amb rapidesa. En el futbol, en els negocis, en molts aspectes de la nostra vida, marcada per la cerca de l'èxit.

Per això quan un mestre mostra la seva naturalitat ens sorprèn.
Potser aquesta naturalitat es traspassa a la seva música.
Potser és per això que ens emociona.