Fora, l’hivern cridava amb energia, obrint pas pel Nadal, que s’acostava decidit, com un desig.
Dins, ella mirava el taulell amb la mirada fixa a l’escac situat a E6.
Dins, ella mirava el taulell amb la mirada fixa a l’escac situat a E6.
La fusta pintada de blanc estava ocupada ara mateix per una torre negra, prop del perill.
Ella sabia, com ningú, que era el moment de decidir, i no valia la pena perdre massa temps més.
Podria haver optat per la variant conservadora, protegint-se amb el peó d’alfil a C4. Era el que li hauria recomanat el seu entrenador, en el seu tros d’ahir, a l’escola on aprenien a competir contra oponents més forts.
Li assegurava les taules, i també la mediocritat. Però ara, era ella la forta, i al final, sap decidir. Va agafar el cavall blanc i va aixecar la mirada, abans de situar-lo a E6 i menjar-se la torre negra. Tenia al davant tot un campió engominat, el Mateo González.
Segur com estava del seu èxit, ell ni va analitzar amb cura el potencial d’aquella dona que tenia al seu davant. El somriure que va dibuixar al veure que ella agafava el cavall seria efímer. Ell, incaut, va aprofitar el passadís que li deixava el cavall per fer desaparèixer la dama blanca.
Després, els fets ja es van succeir en cascada. La partida estava ja resolta al cap d’ella.
Era un sacrifici necessari, la pèrdua de la pobra dama, que li donava a les blanques un espai de temps essencial per rematar la partida.
Tan estrany i tan bonic. Ella va pensar, suaument, Blanques juguen i guanyen.
Podria haver optat per la variant conservadora, protegint-se amb el peó d’alfil a C4. Era el que li hauria recomanat el seu entrenador, en el seu tros d’ahir, a l’escola on aprenien a competir contra oponents més forts.
Li assegurava les taules, i també la mediocritat. Però ara, era ella la forta, i al final, sap decidir. Va agafar el cavall blanc i va aixecar la mirada, abans de situar-lo a E6 i menjar-se la torre negra. Tenia al davant tot un campió engominat, el Mateo González.
Segur com estava del seu èxit, ell ni va analitzar amb cura el potencial d’aquella dona que tenia al seu davant. El somriure que va dibuixar al veure que ella agafava el cavall seria efímer. Ell, incaut, va aprofitar el passadís que li deixava el cavall per fer desaparèixer la dama blanca.
Després, els fets ja es van succeir en cascada. La partida estava ja resolta al cap d’ella.
Era un sacrifici necessari, la pèrdua de la pobra dama, que li donava a les blanques un espai de temps essencial per rematar la partida.
Tan estrany i tan bonic. Ella va pensar, suaument, Blanques juguen i guanyen.
Fora, núvols grisos, preludi del final negre, mig amagaven la lluna blanca.
Dins, sobre el taulell, cada moviment negre rebia la resposta blanca implacable, immediata.
El temps queia i queia, pesat, a sobre de les negres. Desesperat, l’engominat recorria amb els ulls el taulell cercant opcions inexistents.
Cada jugada era més evident que hauria de tombar el rei en senyal de rendició, o acabaria exposat a l’escac i mat.
Finalment, va caure.
El rei negre rodava pel taulell, tombat per la ma suada del Mateo.
Ja fora, ella va girar el cap amunt.El cel de llums li recordava les nits a l’Empordà.
Brilla la nit i ho fa per tu.
Segur que sí.
Brilla la nit i ho fa per tu.
Segur que sí.
Pels disposats a arriscar pel que busquen
Inspiració i Banda sonora: “La gent que estimo”
Sentir-la a Spotify – Oques Grasses – La gent que estimo
- Oques Grasses <3