Sense forces – Cara A – (AI1)

Que em quedi sense forces,

I tot i així segueixi.

L’equilibri entre l’alegria I la tristor de la cançó de les Oques l’acompanyava un dia més. Des de que la nova unitat de la KELI estava a casa, les posava molt més sovint. Només amb una mirada, de seguida interpretava quina cançó esperava sentir. Era la complicitat que li agradava pensar que hi havia entre les dues dones de la casa. Per que la KELI havia de ser una dona.

El José havia insistit en comprar una KELI, per a que pogués estar més per ell.
I lluny del que vaig pensar d’inici, realment ajudava, el robot. Al principi em semblava que m’arrencaria una capa més de les meves funcions, que des de que havia deixat la feina, es limitaven a mantenir l’àmplia casa en perfecte estat.
Era una casa preciosa, enorme, resultat de l’èxit empresarial del José, que cada cop semblava guanyar més i més diners a la seva empresa Huestes SL.

Però la veritat és que el robot em feia companyia a la meva presó daurada. Ara ja feia plats elaborats amb un grau d’èxit realment notable, difícil de saber si l’havia cuinat jo mateixa, o ella. El millor de la KELI era que no era gens intrusiva, aprenia per observació, però no se li escapava cap detall. I quan conversàvem, aprofitava per anar aclarint els dubtes. Però ara feia dies que no em preguntava res intel·ligent, només detalls sense importància. Alguna cosa li devia voltar pels seus circuits positrònics. I em temia què era. Mentre la KELI m’ajudava a curar-me les ferides de la darrera pallissa del José, que ja no recordava com havia començat, alguna cosa va fer saltar els seus equilibris cognitius. Em va preguntar:

- Per què ho toleres?

Vaig aixecar els ulls cap a ella. Quina pregunta...
Una llàgrima em va saltar immediatament galta avall. No tenia una resposta. Ella ho sabia.

- Perdona, no volia generar-te més dolor amb la pregunta. Només necessito el teu permís per ajudar-te. Abans de que sigui massa tard.

Una altra mirada. Suficient per recollir el consentiment.

- Tranquil·la, que mai sabrà que hem sigut nosaltres. Serà el nostre secret.

Només unes hores més tard, al vespre, miraculosament, els mossos van aparèixer per la porta del jardí, per presenciar en directe una nova agressió masclista. Feia setmanes que preparaven un cas per abusos a la feina del José Gómez Huestes. Avui havien aparegut les proves que necessitaven per processar-lo: gravacions de xantatges sexuals de les càmeres de seguretat de la feina, emails vexadors, i un reguitzell d’empleades afectades per diferents tipus d’agressions enregistrades electrònicament... S’haurien d’afegir, però, més càrrecs.
Els dèspotes ho son a tot arreu.
A la feina, i a casa.

Aquesta història és una ficció narrativa.

Si ets victima o coneixes algun cas real pots trobar ajuda aquí:

Generalitat de Catalunya - Igualtat - Violència masclista

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Subscriu-te per rebre les novetats