Imatge de fanjianhua a Freepik
Mentre veia el seu cabell enlairar-se per l'aire de l'assecador, davant del mirall, intentava agafar l'energia necessària.
Hi ha dies que fan mandra.
I avui era un d'aquests.
Tenia per davant dos actes, un al matí, i un a la tarda, al mig un dinar-col·loqui, i al vespre un sopar benèfic.
La vida del servei públic.
Potser molts l'envejaven. Segur.
Ella encara se sentia fora de joc, en aquest món. Massa xerrameca, i poca influència real. O menys de la que es pensava tenir, com a mínim.
Havia deixat el comitè de direcció d'una cotitzada per ser al govern, i enyorava la proximitat de l'execució.
El partit li havia promès moltes coses, i per variar, no n'havia complert cap.
Dedicar moltes hores a la feina no li havia preocupat mai, però des de que era una alta executiva havia aconseguit governar la seva agenda. Ara la controlaven un regiment de secretaris de diferents departaments. Que si un compromís de presidència, que si et necessiten (o al teu anglès) per cobrir l'absència del d'exteriors…
I tot això encara rai. Era la necessitat d'anar custodiada la gota que feia vessar el got de la seva paciència. Per sort, ara li havien permès canviar els escortes per una nova unitat de robot humanoide.
La sèrie es deia SAFE. Com no.
Els companys de gabinet no acabaven de confiar en els "catxarros", com ells els anomenaven, i continuaven portant escoltes humans. Però ella, la veritat, el preferia als humans. El seu àngel custodi era discret, ràpid, sovint transparent. Eficient, servicial, però poc empallegós. I s'ocupava de preparar bon menjar, també. I això, no té preu.
El primer acte era a les 11h.
Van arribar puntualment, com sempre, malgrat la extrema seguretat que controlava l'accés.
Al volant, l'"S", com li deia ella, havia quadrat l'horari per arribar en punt. Havien decidit al govern augmentar les sancions als països que mantenien conflictes armats. I això havia generat la resposta immediata dels països més bel·ligerants. "No tolerarem que castigueu a la nostra gent, Tastareu la nostra contundència", havien pregonat els líders del país més afectat.
Va mirar l'escenari de l'acte, que s'havia muntat al vell mig del carrer. Obert als quatre vents, però avui manaria la tramuntana.
Al mig, tres micròfons davant de tres atris, molt separats entre ells, majestuosos.
Dos d'ells ja ocupats per la primera ministra, i el ministre de defensa.
El tercer l'esperava a ella.
Al voltant, quatre escoltes escrutaven els voltants sota el cel blau, amb núvols allargassats.
Ella, acompanyada per l' S, va ocupar la seva posició a la dreta de la primera ministra.
Tot va passar molt ràpid. I a la vegada, com si anés a càmera lenta.
Ells devien ser tres, també, ja que d'altra banda no s'explica la sincronia dels trets.
La caiguda de la primera ministra i del ministre de defensa va ser gairebé simultània.
Com pesos de plom, ja sense vida, van precipitar-se a terra, creant de seguida un toll de sang.
Ella es va trobar també a terra, rodejada per una energia artificial que la cobria totalment. Encara es preguntava si era viva, mentre començava a assimilar que els seus companys de gabinet no havien tingut la mateixa sort.
De terra estant, va veure com un cos d'assalt de la policia actuava a una de les teulades adjacents.
Van ser uns segons eterns, només calmats per continus missatges de l'S.
- Tranquila, estàs bé. Aviat podrem marxar.
- La primera ministra?
- Res a fer.
- I el ministre de Defensa?
- Mort a l'instant.
- Déu meu.
- Tu estàs bé. Aviat marxarem. Ja hi haurà temps per analitzar-ho. Els companys ja han reduït als agressors. El cotxe està venint per recollir-nos. En un minut serem fora.
Ja al cotxe, va pensar en la sort que havia tingut.
- Com és que no m'han encertat a mi, S?
- Sí que t'encertaven. La meva ma ha estat més ràpida.
Li va mostrar la bala incrustada al bell mig del palmell.