Eren les 6:10 del matí, i les primeres línies de “In too deep” sonaven al despertador de l’iPhone, a sobre la tauleta de nit. 

Potser hauria de canviar l’alarma, o acabaria odiant la bonica cançó de Lost frequencies. 

Va fer una ullada a la cinta del canell, encara dormit, on només la imatge de la creu blava del sistema públic de salut li recordava que estava sota control. 

Va lliscar el dit per sobre, i progressivament la polsera va il·luminar-se. 

- “Bon dia, Ignasi. Tot bé. Avui pots anar a la oficina.” 

La CAT-i, el sistema intel·ligent de CatSalut, havia monitoritzat l’activitat de l’Ignasi durant els darrers mesos. La temperatura, la pressió arterial, el ritme de son, però sobretot, qualsevol símptoma que pogués augmentar el nivell d’alerta sobre la infecció viral. Detectava, per exemple, els estossecs i els comparava amb els patrons Covid. 

No tenia sentit, però, que fos un sistema individual. De fet, que avui tingués llum verda per anar a la oficina, volia dir que unes 200 persones estaven bé. Per suposat, la dona i els fills. També, els veïns de l’aparcament privat. I les persones amb les que es trobaria a la oficina i els cercles de proximitat. 

La polsera li obria l’accés a les denominades “zones segures”. La seva empresa, els restaurants, els supermercats, i la majoria dels comerços s’havien adherit a la campanya. Les persones que havien optat per no apuntar-se al seguiment, no hi tenien accés. Després de tres confinaments totals, ja no havia quedat més espai per la confiança. 

La polsera també detectava la proximitat d’algun cos, i si no estava identificat avisava al propietari que estava en risc, a temps per col·locar-se la mascareta. Cada cop, però, era menys habitual, ja que la població havia vist que els avantatges de sentir-se segur compensaven la lleugera molèstia de carretejar la polsera a tot arreu. Millor això que viure tot el dia amb mascareta, i dubtant de si la setmana següent podria o no sortir de casa... Millor que veure com anaven tancant les empreses.

Els accessos per aeroport, per tren, per transport públic i privat, eren ja inviables sense polsera. Les persones que accedien a Catalunya i no estaven al sistema de salut, disposaven del servei de manera immediata. Un repàs ràpid i una anàlisi serològica donava pas a la col·locació de la polsera. Per suposat que altres polseres d’altres països podien conviure amb la CAT-i.