Imatge de wirestock a Freepik
Hi havia una vegada, els bens que vingueren per a tots siguin i els mals pels que els vagin a buscar, un país, potser no tant llunyà com semblaria.
En aquell país hi havia un poble.
Del poble sortien tres camins.
Un portava al mar, a una cala en la que els pescadors varaven les seves barques.
El segon camí anava vorejant el mar, i duia a un altre poble amb el que els habitants del nostre poble mantenien molt bones relacions.
El tercer camí s’endinsava en un bosc, però ningú sabia a on anava a parar, ni a ningú li preocupava.
A ningú menys a un nen, en Martí, que cada dia preguntava a molta gent, al seu mestre, a tots els que es creuaven amb ell:
- A on porta el tercer camí?
- No ho sabem, no ens importa, a veure si calles- és tot el que rebia per resposta.
En Martí era insistent, i per això li deien Martí el caparrut.
Un dia, en Martí es va cansar de preguntar.
S’aixecà just abans de sortir el sol, es va preparar un entrepà i una mica d’aigua, i va sortir caminant pel tercer camí.
Al principi el camí es va endinsar en el bosc de forma clara i tranquil·la, el sol naixent passava entre les branques dels arbres il·luminant amb alegria les passes que donava en Martí.
Però poc a poc el bosc es va fent més espès, el camí es tornà més fosc, el sol ja no es veia. Però en Martí estava decidit a veure on portava el tercer camí, i va seguir endavant.
De sobte, el camí quedà interromput per un barranc. Afortunadament hi havia un pont, un pont de fusta vella.
En Martí s’atreví a creuar-lo.
Passà a poc a poc, les fustes cruixen, però ell, decidit, el creuà.
A l’altre costat, ja passat el perill, el camí continuava per un prat i al final arribà a uns jardins esplèndids i molt ben cuidats.
Al mig del jardí hi havia un palau i a la porta una dama molt ben vestida que el cridà fent-li senyals amb la mà, i li digué que la seguís.
El portà a una cambra plena de tresors, i li va fer senyals de que agafés tot el que volgués.
En Martí s’omplí les butxaques de pedres precioses, de joies d’or i argent, després s’omple la camisa i els mitjons.
Tot carregat, abandonà el palau. Passà de nou pel prat, creuà encara amb més prudència el pont doncs ara pesava molt mes.
Creuà el bosc espès i torna al poble.
Quan va arribar, va ensenyar el tresor que portava.
- D’on les has tret? - Preguntà tothom.
- Del palau que hi ha a la fi del tercer camí! - respongué en Martí.
Al dia següent s’organitzaren moltes partides d’excursionistes. Tothom volia passar pel tercer camí.
Creuaren el bosc i el pont, però després del prat només hi havia uns jardins abandonats ja feia molt de temps, i un palau en runes.
I és que els tresors dels camins desconeguts només son pels primers que s’atreveixen a creuar-los.