Era ja de matinada però semblava que la temperatura no baixaria tampoc aquesta nit. L’ordinador lluitava per mantenir-se a ple rendiment, amb tots els mecanismes de refrigeració activats. L’exigència continua dels algoritmes per trencar el xifrat així ho requerien.
En Borja portava setmanes darrera d’aquest atac, i notava en tot el seu equip l’excitació dels grans moments. Afortunadament, l’sponsor no havia limitat les despeses, i havia pagat per avançat tot el que havien necessitat. Potencia de computació, hardware específic, mecanismes d’ocultació... Tot això estava molt bé. Però el Borja coneixia a les persones adequades. Anys de treball en la foscor li havien permès intimar amb un grup dels millors hackers del mon.
Mica a mica, el mon de generar codi pel software lliure va perdre el seu encant, davant de la possibilitat de lucrar-se ràpid. I també de lluitar contra els millors, de sentir l’adrenalina córrer per les venes.
I això d’avui era la batalla definitiva. Tothom parlaria de l’equip que havia aconseguit fer públiques les dades del seu fotut sistema intel·ligent, la maleïda CAT-i.
No era el primer cop que li encarregaven una feina d’aquest estil. Sabia però que aquest cop era encara més perillós fallar. La confiança creixent que havien anat agafant els sistemes distribuïts com la CAT-i, recolzats per Anonymous i per les universitats més prestigioses del món, eren un risc per governants de la vella guàrdia, que volien mantenir la por, i a través d’ella, el control dels seus vassalls. Estava convençut que aquests bitcoins acabats d’estrenar, que no paraven de cobrir totes les despeses, venien de fons prou reservats.
Per això volia triar bé les dades que faria públiques. S’havia centrat en els impulsors.
Els escapçaré, va pensar.