La Laia escoltava The chainsmokers, una cançó tan trista com preciosa, mentre mirava asseguda a la seva bicicleta com el Ferran sortia del Bruc, ja recuperat.

Ella només havia tingut un parell de dies lleugeres molèsties, similars a les d’un constipat, però va haver d’estar tancada a casa durant 10 dies. Abans d’ahir la prova serològica va confirmar que ja no podia transmetre la malaltia i que tenia un grau d’immunitat del 74%. Depenia de les variants del virus, de la càrrega viral a la que estigués exposada i d’algunes variables més. Tan era, ja l’avisaria la CAT-i, si calia prendre alguna precaució més.

Li havia servit per pensar, aquest període. Va poder teletreballar tots els dies, per sort, i així es va distreure una mica. Els dies sense bici es feien llargs.

Aquells carrers sempre serien especials per ella, els recordava dels temps d’anar a l’escola, al Thau, i baixar per aquella avinguda que abans tenia un nom de militar, sortint dels entrenaments de bàsquet.

Els murs del que havia estat una caserna, ara servien per acollir molts dels malalts de Covid que acceptaven l’allotjament proposat, però havia tingut ja diferents usos des de que la República va decidir desmilitaritzar el país, i transferir la gestió a la Conselleria d’Acció Social.

Els edificis del voltants, abans residències d’oficials i altres afins, ara acollien el personal de suport i els avis d’algunes residències que havia calgut concentrar de manera preventiva a zones d’alta vigilància viral.

Abans de la crisi del virus el Casal del Bruc havia acollit un vaixell d’immigrants que altres països volien veure enfonsats al Mediterrani.

Moltes coses havien canviat des d’aquell octubre. Les setmanes de resistència al carrer van passar per sobre de les institucions. Van mostrar el camí de per a què havien de servir.

Mentrestant, alguns països veïns continuaven exhibint persones d’uniforme per gestionar una crisi mèdica i social, que calia resoldre amb ciència i tecnologia, i no per la força, o amb discursos buits.

La Laia va veure com el Ferran sortia caminant i com es va abraçar a la Lluïsa. Li veia brillar els ulls des d’allà.

Que et vagi molt bé, Ferran.

Va semblar que ell sentia la frase que no va arribar a sortir de la seva boca, ja que es va girar cap on estava, i va veure que la reconeixia, com tants altres dies, a sobre de la bici.

La Laia va canviar la cançó amb un ràpid toc. Necessitava una mica de Bruce.
Era el moment de marxar.
La CAT-i sabria, més endavant, que ja no es tornarien a veure.