Cada cop és més habitual veure persones que assisteixen a les conferències equipades amb els seus equips portàtils, en general connectats a Internet. Si observeu l’ús que en fan dels dispositius us farà reflexionar.
El primer punt que cal tenir en compte és la possibilitat de constrastar la informació que estan rebent de forma immediata, i fins i tot ampliar-la amb quatre clics. No sé si els ponents en són conscients, però l’època dels fatxendes pot haver-se acabat. M’imaginava per exemple la capacitat de refutació que podria tenir un assistent ben equipat i mínimament ben informat en una tertúlia de pa sucat amb oli de les que a vegades escoltes per la ràdio o veus per la tele.
És veritat que no tenim memòria, però el Google ens la refresca amb rapidesa…
L’altre, és la capacitat de dispersió que aquests equips provoquen sobre els seus usuaris. Està a l’essència de l’hipertext la capacitat de saltar d’un contingut a l’altre sense acabar-ne cap. Pensem com fins i tot els propis creadors de blogs provoquem que els lectors s’escapin dels missatges que els volem transmetre abans d’arribar al final.
Arribat a aquest punt, i corrent el risc que no acabeu de llegir-me, em veig obligat a referenciar l’article de Nicholas Carr sobre la capacitat d’Internet de canviar-nos la intel.ligència. De manera similar a com la expressió escrita o l’aparició de la impremta va fer canviar la capacitat d’aprendre dels humans, estem davant del risc (o de la oportunitat) de que aquests nous conceptes capturin la nostra atenció i no ens permetin acabar de concentrar-nos en un text llarg, o que no tingui la riquesa multimèdia a la que ens estem acostumant.
Potser per això aquells perfils professionals més acostumats al “zapping”, és a dir, a dedicar petites estones de temps a cada tema, i capaces de fer molts canvis de focus al llarg de la jornada, tenen ara més èxit en un món professional on sembla que la urgència i la corredissa està de moda, més que no pas la planificació i la productivitat. Ja que fer moltes coses a mitges pot ser sinònim de no acabar-ne cap.
Aquells professionals que siguin capaços d’utilitzar les tecnologies per recollir la informació que necessiten quan la precisin, sense perdre la concentració necessària per resoldre els temes i no només pentinar-los per sobre, tindran un avantatge competitiu respecte als que continuïn utilitzant només la vella intel.ligència.
No vull allargar-me més, ja que correria el perill de perdre la vostra atenció.
El primer punt que cal tenir en compte és la possibilitat de constrastar la informació que estan rebent de forma immediata, i fins i tot ampliar-la amb quatre clics. No sé si els ponents en són conscients, però l’època dels fatxendes pot haver-se acabat. M’imaginava per exemple la capacitat de refutació que podria tenir un assistent ben equipat i mínimament ben informat en una tertúlia de pa sucat amb oli de les que a vegades escoltes per la ràdio o veus per la tele.
És veritat que no tenim memòria, però el Google ens la refresca amb rapidesa…
L’altre, és la capacitat de dispersió que aquests equips provoquen sobre els seus usuaris. Està a l’essència de l’hipertext la capacitat de saltar d’un contingut a l’altre sense acabar-ne cap. Pensem com fins i tot els propis creadors de blogs provoquem que els lectors s’escapin dels missatges que els volem transmetre abans d’arribar al final.
Arribat a aquest punt, i corrent el risc que no acabeu de llegir-me, em veig obligat a referenciar l’article de Nicholas Carr sobre la capacitat d’Internet de canviar-nos la intel.ligència. De manera similar a com la expressió escrita o l’aparició de la impremta va fer canviar la capacitat d’aprendre dels humans, estem davant del risc (o de la oportunitat) de que aquests nous conceptes capturin la nostra atenció i no ens permetin acabar de concentrar-nos en un text llarg, o que no tingui la riquesa multimèdia a la que ens estem acostumant.
Potser per això aquells perfils professionals més acostumats al “zapping”, és a dir, a dedicar petites estones de temps a cada tema, i capaces de fer molts canvis de focus al llarg de la jornada, tenen ara més èxit en un món professional on sembla que la urgència i la corredissa està de moda, més que no pas la planificació i la productivitat. Ja que fer moltes coses a mitges pot ser sinònim de no acabar-ne cap.
Aquells professionals que siguin capaços d’utilitzar les tecnologies per recollir la informació que necessiten quan la precisin, sense perdre la concentració necessària per resoldre els temes i no només pentinar-los per sobre, tindran un avantatge competitiu respecte als que continuïn utilitzant només la vella intel.ligència.
No vull allargar-me més, ja que correria el perill de perdre la vostra atenció.