Com a fills teòrics de la raó hauríem de creure en la innovació com en el resultat últim i evident de l’aplicació del mètode científic. Una cosa així com si de la recerca i el desenvolupament n’hagués de sortir inexcusablement l’aplicació industrial que duria a tancar el cercle virtuós. Un pas més, l’acceptació del públic i l’èxit del mercat, i ja tindríem la innovació en majúscula.

Vet aquí, però, que els viaranys del progrés solen ser més capritxosos que tot això i molts dels avenços, ginys i processos innovadors han estat més a prop del que en podríem dir la generació espontània que del mètode. Algú recorda ara que els mòbils havien de servir per a resoldre avaries i consultes entre els tècnics? que els SMS estaven destinats a intercanviar críptics missatges que desllorigarien tota mena d’incidències? que el concepte de “trucada perduda” – avui ja tot un clàssic- no figurava en cap dels manuals d’ús de la nova telefonia? D’exemples n’hi ha a dojo. Un dels menys coneguts és el de la “invenció” del microones. Expliquen que el “protomicroones” inicial es va concebre amb finalitats militars vinculades a la investigació dels radars. Es tractava, ni més ni menys, d’un mastodòntic embalum de dos metres d’alçada que pesava més de 250 quilos i valia prop de 5.000 dòlars dels de l’any 1946. Es diu que l’enginyer nord-americà Percy L.Spencer es va quedar estupefacte a l’apropar-se a aquell aparell fabricat pels britànics i comprovar com la pastilla de xocolata amb cacauets que duia a la butxaca se li desfeia literalment. A tall d’anècdota podríem recordar com els càlculs dels més conspicus gurus i de les celebritats tecnològiques solen produir errades tan catastròfiques com la de Ken Olsen, el fundador de Digital Equipment, que l’any 1977 va predir: “No hi ha cap necessitat de tenir un ordinador a cada casa”.

Potser que la intuïció hi té alguna cosa a veure amb tot això. Perquè és cert que també en la innovació “el cor té raons que la raó no entén” i els canvis disruptius sovint acaben sent una sàvia combinació de predicció i accidentalitat. D’aquesta manera, per una indemostrable “llei de la compensació” tot excés d’anàlisi previ s’equilibraria amb casualitats impensables. Serà que la innovació – súmmum de progrés i racionalitat- va més lligada del que pensem a un concepte tan poc mesurable com la intuïció? O serà que la intuïció no és més que la variant artística del que racionalment és defineix com a intel.ligència col.lectiva?