Diuen que s'aprèn més de les derrotes, però ja de ben petits no podem suportar perdre. Potser és la mateixa herència genètica de la selecció natural darwiniana: portem gravat a foc la necessitat de guanyar. I encara més la de no perdre.
Potser això justifica la influència que realment tenen les enquestes electorals en els propis resultats. El cavall que les apostes indiquen com guanyador arrossega encara més apostes. I en canvi, els que es veuen perdedors, no volen ni veure la cursa.
Ben segur que això és el que els va passar a més d'un milió i mig de votants del PSOE, que després de perdre les eleccions del 1996 per un mínim 1%, no van anar a les urnes el 2000 al veure venir que no guanyarien.
En aquesta línia, recordem la insistència dels partits a cercar després de les votacions aquella dada que fa veure als seus votants que també han guanyat.

Per això no té sentit barallar-se pel text de la pancarta de dissabte si realment vols que la gent es manifesti, ja que el mínim dubte de no estar entre els guanyadors, entre els que sortiran per la tele, genera la incertesa suficient per buscar qualsevol excusa que t'exclogui del partit. Si no jugues segur que no perds.

És el mateix efecte increïble que provoca l'afinitat als equips guanyadors de futbol, que llueixen una colors que fa potser uns mesos que no podies suportar.

Aquesta realitat contrastada de que ens agrada ser els millors hem de ser capaços d'utilitzar-la en benefici propi. Per això, si les empreses aconsegueixen que els seus empleats creguin que són partícips de l'èxit de la organització i que poden fer-lo sostenible en el temps, comptaran amb un potent exèrcit capaç d'innovar.

O no és veritat que quan ens sentim embolcallats per l'èxit, encara som millors?
Potser com país també ens ho creurem algun dia.
I ho voldrem tot. Ara.